La Xarxa per la sobirania energètica hem participat en la consulta pública prèvia de la nova Estratègia de Transició Justa (ETJ) 2026–2030 del Ministeri de Transició Ecològica i el Repte Demogràfic de l’Estat espanyol, presentant aportacions per defensar una transició energètica que posi al centre les persones, el territori i la vida, i no només els interessos corporatius ni els objectius de creixement econòmic.
Què és l’Estratègia de Transició Justa i per què és important?
L’Estratègia de Transició Justa és l’instrument que ha de guiar les polítiques públiques perquè la descarbonització de l’economia no generi noves desigualtats socials ni territorials. És una peça clau per desplegar el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) i per orientar l’ús de fons europeus com el Fons de Transició Justa, de manera que té un impacte normatiu real en la planificació energètica, les inversions públiques i el model de desenvolupament que s’està consolidant.
Per això, aquesta estratègia no és només una política laboral o industrial, sinó un marc estructural que pot determinar qui decideix sobre l’energia, qui se’n beneficia i qui assumeix els costos socials, ambientals i territorials de la transició. Des de la Xse defensem que la transició energètica no pot limitar-se a una substitució tecnològica, sinó que ha de ser una transformació profunda del model productiu i energètic, basada en la sobirania energètica, la justícia social, la participació democràtica i els límits ecològics.
L’Estratègia de Transició Justa actual reconeix que deixar enrere els combustibles fòssils i l’energia nuclear té un impacte social i laboral important en els municipis que depenen d’aquestes activitats, i estableix els convenis de transició justa com a principal eina d’intervenció. Aquesta situació només implica a un nombre reduït de municipis afectats pel tancament de mines de carbó, centrals tèrmiques de carbó i centrals nuclears, mentre que les zones de la nova estratègia encara estan per definir. En aquests territoris s’han desplegat mesures com concursos als nusos de connexió que prioritzen projectes renovables amb retorn social i ambiental, ajuts per a la restauració ecològica d’antigues mines, programes de formació i inserció laboral per a treballadores i treballadors del sector energètic, i finançament per a projectes locals com rehabilitació d’habitatges per a lloguer social, residències de gent gran, tallers de fusteria o centres de suport a l’emprenedoria rural agroalimentària.
Què li manca a l’estratègia actual? T’expliquem en quina línia han anat les nostres aportacions
1. Superar una visió acrítica i extractivista de la transició
L’estratègia passada presenta la transició ecològica com una oportunitat de creixement econòmic tant al Nord com al Sud global, sense reconèixer els impactes socials i ambientals que genera l’extractivisme necessari per desplegar renovables, emmagatzematge i digitalització. No hi ha cap menció als conflictes associats a l’extracció de minerals, a la manufactura en països amb vulneració de drets laborals, ni tampoc a l’extractivisme que es produeix dins les nostres pròpies fronteres.
A més, l’estratègia presenta la implantació de noves infraestructures renovables com una oportunitat econòmica per al món rural, sense abordar els conflictes territorials, la pèrdua de sòl agrari, la pressió sobre l’aigua o la fragmentació d’ecosistemes que sovint comporten els macroprojectes. També hem advertit sobre la precarització de la nova “ocupació verda”, sovint temporal, masculinitzada i poc arrelada als territoris.
A les nostres aportacions, hem reclamat que l’estratègia reconegui aquests impactes i incorpori criteris de responsabilitat a tota la cadena de valor, així com una aposta clara per reduir el consum energètic i material, no només per substituir tecnologies.
2. Fer visibles els impactes del final de vida dels projectes
La darrera estratègia adopta una mirada excessivament optimista sobre el final de vida de les infraestructures, presentant la reutilització i valorització de materials com una oportunitat laboral, sense abordar els riscos ambientals, socials i territorials associats als residus energètics, especialment quan aquests acaben externalitzant-se al Sud global.
Des de la Xse hem reclamat que la planificació del desmantellament, la reutilització i el reciclatge sigui obligatòria des de l’inici, amb responsabilitats clares, finançament garantit i oportunitats d’ocupació local associades.
3. Ampliar la mirada de gènere i vulnerabilitats socials
L’estratègia anterior incorporava certa perspectiva de gènere, però gairebé exclusivament centrada en la generació d’ocupació femenina en sectors verds. No reconeixia els impactes diferenciats de la transició en dones grans, famílies monomarentals, persones migrants, infància vulnerable o llars en pobresa energètica.
Hem defensat una mirada interseccional que posi al centre les desigualtats estructurals en l’accés a l’energia, l’habitatge, la mobilitat i la presa de decisions, i que incorpori criteris d’equitat social i de gènere en totes les polítiques energètiques, no només en l’àmbit laboral.
4. Superar una visió rural instrumentalitzadora
El document posa molt d’èmfasi en el potencial de la transició per generar ocupació verda en zones despoblades, especialment a través de la biomassa, el biogàs i la digitalització del sector agroalimentari i forestal. Tot i que inclou algunes mesures positives de suport al món rural, ho fa des d’una lògica que tracta els territoris principalment com a receptors d’infraestructures i projectes.
A les al·legacions hem reclamat una transició que parteixi de les necessitats, sabers i projectes dels territoris, que reforci la sobirania local i que garanteixi que els beneficis econòmics, socials i energètics es quedin als pobles i comarques.
5. Qüestionar el paradigma de la digitalització i abordar la mobilitat amb justícia social
L’estratègia vincula fortament la transició ecològica a la digitalització sota el paradigma de la modernització i l’eficiència, presentant-la com a solució central. Aquesta aposta pot augmentar la dependència tecnològica, el consum material i energètic i les desigualtats d’accés. Hem defensat que la transició ha de posar al centre la reducció de demanda energètica, la proximitat, la sobirania tecnològica i el control comunitari.
Pel que fa a la mobilitat, l’estratègia se centra principalment en vehicles de baixes emissions i zones de baixes emissions urbanes, però sense desplegar mesures que garanteixin alternatives a les persones amb menys recursos que no poden costejar un nou vehicle, o les persones amb un accés limitat a transport públic. Una transició justa hauria d’ampliar el seu àmbit d’acció per incloure també les desigualtats derivades del model de mobilitat actual, aportant per un transport públic col·lectiu, accessible i adaptat especialment a zones rurals i perifèriques, garantint que les polítiques de mobilitat no deixin a ningú enrere.
Des de la Xarxa per la sobirania energètica continuarem treballant perquè la transició energètica no sigui una nova onada d’extractivisme verd, sinó una oportunitat real per democratitzar l’energia, reduir desigualtats i posar la vida al centre.