Entendre el mercat elèctric de l’estat espanyol
Durant els anys 90, el mercat de l’electricitat es va obrir a la liberalització: vint-i-cinc anys després ens trobem amb un escenari de preus desorbitats i famílies i organitzacions que pateixen dia a dia per no quedar-se sense un subministrament energètic digne. Al llarg d’aquestes línies volem ajudar a entendre algunes de les claus que expliquen la situació actual.
L’entrellat del mercat elèctric: el preu a subhasta
Per entendre com es conforma el preu de l’electricitat hem de començar per parlar del mercat marginalista i de la subhasta horària. A través d’aquest mecanisme es paga el mateix preu per tota l’electricitat subhastada cada hora, independentment del cost que en tingui la generació. Aquesta manera de fixar preus no és particular d’Espanya ni Portugal; és el funcionament general del mercat elèctric europeu.
L’ordre d’entrada dels diferents tipus d’energia a la subhasta depèn de la tipologia de tecnologia de generació i del preu d’oferta. En primer lloc, entren les tecnologies que no poden emmagatzemar energia ni poden controlar la font de producció:
- Les nuclears que, atesos els elevats costos d’aturada i engegada, produeixen contínuament i entren directes a subhasta.
- Les energies renovables, que provenen d’origen natural, com el sol (fotovoltaica i solar termoelèctrica), el vent (aerogeneradors) i l’aigua (alguna hidroelèctrica).
Les energies que conformen aquest primer grup són les que tenen un cost de producció més baix.
Tot seguit, i fins a cobrir la demanda total, van incorporant-se les energies següents:
- Les que provenen de centrals de cicle combinat amb gas natural (o millor dir fòssil).
- Les centrals termoelèctriques de carbó.
- Les hidroelèctriques controlades per les portes dels embassaments.
Totes les centrals d’aquest grup poden decidir quan produeixen electricitat.
Funcionament del sistema marginalista
Al sistema marginalista, la tecnologia que defineix el preu final de l’electricitat és la darrera que entra a la subhasta per satisfer el total de la demanda horària. Això implica que totes les comercialitzadores que compren electricitat per a les seves usuàries finals ho fan a aquest últim preu i que totes les generadores cobren l’electricitat generada a aquest mateix preu, independentment del cost real de producció.
La diferència entre el preu amb què l’energia entra al mercat i el preu diari que li és assignat és el que es coneix com a “beneficis caiguts del cel”. Quan les centrals de cicle combinat no entren i no tanquen el preu a subhasta, qui el tanca és la hidroelèctrica, i sovint ho fa a un preu molt per sobre del que seria el preu de cost (hem vist que en alguns moments el preu del MWh ha estat entre 300 o fins i tot 400 €/h). Això és així perquè la llei permet sumar en el seu cost de producció el cost d’oportunitat.
Després de les subhastes, encara tenen lloc uns mecanismes d’ajustos, que defineixen els preus finals. Els preus varien molt poc respecte al fixat a subhasta, però aquests mecanismes poden tenir molta importància a l’hora de trobar solucions a curt termini per reduir els preus finals a les usuàries.
Finalment, en el moment de facturar a les usuàries finals, s’afegeixen peatges i costos del sistema elèctric, càrrecs per pagar les polítiques energètiques que decideix el govern (com els costos de generació a les illes), un marge de benefici a càrrec de la comercialitzadora que factura la llum, l’impost elèctric (IE) i l’impost sobre el valor afegit (IVA).
Resumint, els factors principals que determinen el preu final de cada hora al mercat majorista són:
- La demanda elèctrica total del sistema.
- La continuïtat de producció de les nuclears.
- La disposició instantània del sol, el vent i l’aigua.
- Els preus del gas i els drets d’emissió de CO2.
- La regulació i els canvis corresponents, és a dir, les regles del mercat.
Regular el mercat
Com que la regulació del mercat de l’energia és competència de la Unió Europea, és impossible intervenir directament sobre el mercat marginalista i les seves regles de joc. Tot i això, hi ha opcions d’incidir, per exemple, sobre els mecanismes d’ajustament que tenen lloc després de les subhastes diàries. Això també proporcionaria eines per evitar escenaris de perversió del mercat, com ha passat amb les hidroelèctriques.
El funcionament seria el següent: en lloc d’optar per limitar el preu de les tecnologies que entren a la subhasta, s’aplicarien una sèrie de correccions posteriors un cop el preu horari hagi estat definit per l’equilibri entre demanda i generació. És a dir, es podria crear un mecanisme mitjançant el qual, totes aquelles tecnologies que cobressin per sobre d’un preu fixat, haurien de retornar la diferència. I, d’altra banda, aquelles amb preu per sota de l’estipulat, haurien de percebre la quantitat corresponent de benefici. Cal dir que impulsar mecanismes com aquest no està exempt de riscos, i es podria interpretar com una intervenció en el mercat per part del Govern, que podria rebre sancions per no ajustar-se a la regulació.
Una altra opció seria excloure determinades tecnologies del mercat marginalista. Per exemple, les nuclears i les hidroelèctriques a l’Estat espanyol no tenen competència. Es tracta d’un oligopoli que controla aquesta tecnologia, format per Endesa, Iberdrola i Naturgy. Avui dia no és viable construir més centrals d’aquestes característiques, i les que hi són ja fa anys que es van pagar amb diners públics durant la seva construcció. Per tant, hi ha motius clars i evidents per treure-les fora del mercat marginalista i que siguin remunerades amb un preu just i fora d’especulacions.
De fet, queda clar que són les regles de mercat les que permeten que centrals hidroelèctriques o de cicle combinat imposin aquests preus. Es podrien modificar aquestes regles? La majoria d’analistes a l’Estat espanyol dubten que Europa accepti canvis profunds que qüestionin la lògica de la liberalització.
Quan el Govern ha intentat reduir o qüestionar els beneficis de les grans elèctriques amb mesures com el Reial decret del setembre de 2021, aquestes empreses han reaccionat amb duresa. Han presentat demandes i han enviat cartes a la Comissió Europea, i han amenaçat el mateix Govern per frenar els canvis. El Foro Nuclear, format per Endesa, Naturgy i Iberdrola, fins i tot va insinuar que podrien aturar les centrals nuclears.
Després de la crisi energètica que va suposar la guerra d’Ucraïna, hem vist clara la postura que defensa Europa i assimila el Govern espanyol, de no intervenir el mercat marginalista ni qüestionar la liberalització. Queda clar també que no estem davant forces irremeiables i que són les mateixes regles del mercat les que possibiliten l’alça de preus i l’especulació. És necessari qüestionar la lògica d’acumulació de beneficis i canviar el focus de la legislació, orientant-la cap al benestar de la ciutadania en lloc de cap al benefici de les empreses que dominen el panorama energètic actual. Mecanismes, n’hi ha.
Ara bé, a l’Estat espanyol 5 empreses controlen el 70% de la generació, el 98% de la distribució i el 85% de la comercialització. Mentre aquesta situació perduri, no serà possible capgirar les regles de mercat per posar la ciutadania al centre de la transició energètica i garantir el seu benestar i drets energètics.
Queden oberts grans debats interconnectats i igual d’importants. Alguns són els drets laborals al sector energètic, els tractats internacionals que protegeixen les inversions privades, o la regulació de les xarxes de transport i distribució per donar cabuda a les renovables i evitar talls de subministrament a les persones vulnerabilitzades. També cal abordar lleis que garanteixin que els recursos energètics i materials no provinguin de països en conflicte, on es vulnerin els drets humans o el medi ambient. En definitiva, el mercat energètic ha esdevingut un entramat complex que té com a objectiu principal garantir beneficis econòmics de grans grups empresarials. Cal sumar forces de tots els sectors afectats, que no són pocs, i demandar un nou contracte social al voltant de l’energia, que la situï com a bé comú i sota control públic i comunitari.