Actualment, la majoria de les decisions en termes energètics es prenen via decrets i lleis governamentals, amb una forta influència del lobby energètic. Gràcies al poder que acumulen les grans empreses energètiques, aquestes decisions, en la majoria dels casos, acaben afavorint interessos privats en detriment de l’interès col·lectiu. Les portes giratòries que es donen entre els consells d’administració de les grans empreses energètiques i el Consell de Ministres fan pensar en l’intercanvi de favors entre aquests i, per tant, reforcen la idea d’una gran influència del lobby energètic en el govern del sistema.
Tot i això, hi ha certes esferes on es va començar a incorporar la població en alguna part dels processos de presa de decisions. La participació ciutadana apareix aquí en una primera fase del procés, en decisions no estratègiques, molt tutelada per les administracions, de manera purament consultiva, no igualitària i sense un retorn clar. Entenem aquests processos no com una autèntica participació en la presa de decisions sinó com uns processos legitimadors de l’acció governamental. En un context en què hi ha una demanda creixent de participació per part de la població, aquests espais acaben sent un element únicament estètic i de propaganda.
Més enllà de la participació: govern público-comunitari
Més enllà del govern institucional, amb el govern público-comunitari parlem de com, nosaltres, com a comunitat, volem governar-nos. De quines formes, en quins espais, de quins mecanismes ens dotarem per prendre decisions i assumir responsabilitats entorn dels aspectes que afecten les nostres vides. Parlem de pensar i prendre decisions més enllà de la institució, més enllà de les esferes de presa de decisions i dels mecanismes tradicionals de la democràcia representativa.
En aquests nous espais de govern queden també obsolets aquells espais on es negocia. Les taules de negociació no servirien en aquest nou paradigma, perquè entraríem en una lògica de correlació de forces entre les parts que pot ser desigual per les diferències de poder i influència. En aquest entorn d’interrelació, la igualtat entre les parts quedaria en qüestió, aniria en contra de la lògica de la inclusió o participació de totes les parts en les mateixes condicions, independentment del poder o força que tinguin.
Apostem per un canvi més profund, estructural, que permeti al conjunt de la població participar de la diagnosi dels problemes, la recerca de solucions, i el seguiment, execució i fiscalització de l’acció de govern que se’n deriva. Es tracta d’exercir la sobirania com a recuperació del control, en un sentit tant de govern com de gestió, on les institucions són una part més de la comunitat, des de la qual s’impulsen processos vinculants, igualitaris, transparents, inclusius i capacitadors. La construcció d’aquests espais de col·laboració público-comunitària és el punt de partida necessari per enfortir un nou model de societat, un nou model socioeconòmic que ens permeti superar el vigent, arrel mateixa de la crisi global que encarem.
Com haurien de ser aquests espais de govern público-comunitari?
Per tant, primer cal plantejar-se una sèrie de qüestions com què entenem per participació, per què la volem, quin és l’objectiu de participar o d’on sorgeix aquesta necessitat. D’entrada, doncs, és necessari redefinir els espais de presa de decisions. Vinculants, descentralitzats, inclusius, transparents, capacitadors, fiscalitzats, legítims des de l’acció, són algunes de les característiques que pensem que haurien de potenciar aquests espais.
El concepte bàsic de partida, però, segons Edurne Bagué seria el de corresponsabilitat. «És des d’aquesta voluntat de corresponsabilitat des d’on s’ha de fer el debat de quines són les eines que tenim». No pot haver-hi participació sense presa de decisions ni corresponsabilitat. Sense aquesta corresponsabilitat no es pot parlar de govern ampliat, de democràcia real, de coproducció de les polítiques, en definitiva d’autèntica sobirania.
Descentralitzats: apropar la presa de decisions al territori
Una de les raons que allunya la població del control del sistema energètic és el seu caràcter centralitzat. En aquest sentit, un procés de descentralització, de (re)localització de les activitats energètiques, que caminés cap a la sobirania energètica generaria l’oportunitat d’obrir nous espais territorialitzats de presa de decisions, d’assumpció de responsabilitats i d’articulació de polítiques.
Parlem de territori perquè el terme en si porta subjecte el concepte de proximitat, però sense definir un espai administratiu concret (barri, municipi, comarca…), que dependrà de la població que hi habiti, del tema en qüestió, etcètera. La idea és que les decisions les prenguin aquelles persones a qui afecten. Per tant, reivindiquem que les lleis governamentals siguin garanties de drets universals pel conjunt de la població i vetllin per l’equitat i la justícia social, però que la resta de decisions es prenguin allà on s’hagin de desenvolupar.
L’altre aspecte és la coordinació eficaç i eficient d’aquests actors. En aquest sentit, és important, per exemple, la gestió de les diferències territorials, de manera que no hi hagi zones guanyadores i zones perdedores dels processos de decisió. Cal tenir en compte les diferències territorials, en aquest model de presa de decisions, per garantir l’equitat territorial i la justícia ambiental i social de les decisions que es prenguin.
Inclusius: apropar la presa de decisions a tothom
Quins actors han d’estar inclosos en aquests espais de presa de decisions? Què fem per no deixar fora aquells actors que tenen el mateix dret a participar-hi, però els falten el coneixement o la disponibilitat? Cal establir mecanismes d’informació, de transparència i d’accessibilitat per garantir una igualtat en la participació de tots els actors que vulguin ser-hi. És necessari que l’accés a la informació sigui lliure i que es doni de forma clara i entenedora per capacitar i formar aquelles persones interessades.
La participació té també les seves limitacions. D’entrada, per aconseguir una participació tal com l’estem definint, hem de tenir clar que en les societats actuals existeixen importants desigualtats que cal combatre. Com corregim desigualtats de gènere, de classe, de relacions de poder, etc. en els espais de participació? Cal prendre consciència de l’origen de les desigualtats i atacar la seva arrel a la vegada que s’incorporen elements correctors que permetin garantir una igualtat en l’accés a la informació, en el coneixement i en la capacitat d’incidència.
Una reflexió molt important a fer com a societat per poder garantir el dret a la participació ciutadana és reconèixer explícitament el temps i la dedicació que precisen. A hores d’ara, moltes de les persones que han optat per implicar-s’hi ho fan destinant part del seu temps de forma altruista i voluntària. Això suposa una desigualtat de partida respecte a les institucions i empreses que poden participar d’aquests espais a través de persones que s’hi dediquen professionalment. Caldria, per tant, un reconeixement d’aquest temps de cura que requereix la vida comunitària per poder assegurar una inclusió en condicions de partida igualitàries.
Legítims: construir legitimitat des dels fets
Els nous espais que volem explorar han de ser espais que es basin en una legitimitat diferent. La legitimitat ultrapassa l’acció de dir, de proposar, de reclamar, d’advertir i de fiscalitzar i passa a construir-se sobre l’acció de fer. Són espais construïts des d’una comunitat enfortida amb projectes autònoms sobre la taula, que demostra que vol i pot, i tira endavant projectes assumint riscos i que, tot implicant diversos actors, assoleix els objectius. El discurs de la reclamació i de la fiscalització ha de continuar existint, però cal incorporar l’acció.
Ara bé, els projectes autònoms són necessaris, però no són suficients. Cal que hi hagi l’actor públic que faciliti a la comunitat el desenvolupament dels seus projectes i es faci responsable d’una nova aliança público-comunitària per fer el traspàs de l’eix públic-mercantil al públic-comunitari.
Fractals: reproduir aquests valors a qualsevol espai de decisió
Totes aquestes característiques que hem anat definint i que, ben segur, anirem ampliant com a resultat de la reflexió i acció de la Xse, haurien de formar part de qualsevol espai de govern que es definís, tant des d’una escala geogràfica —municipal, comarcal, regional, nacional—, com des d’una mirada sectorial o intersectorial, o dins qualsevol subdivisió que els espais requereixin. Qualsevol espai de govern, sigui quina sigui la seva escala geogràfica o sectorial, hauria, per tant, de garantir la corresponsabilitat, la transparència, la inclusió, la fiscalització i la legitimitat de l’acció col·lectiva.