El Reial decret 7/2025, presentat com a resposta a l’apagada peninsular del passat 28 d’abril, va ser derogat ahir al Congrés amb 183 vots en contra i 165 vots a favor. La norma establia nous mecanismes de control i planificació a través de la CNMC i Red Eléctrica Espanyola (REE), introduïa reformes reguladores per a l’impuls de les energies renovables, promovia un marc més flexible per a l’emmagatzematge elèctric i obria la porta, suposadament, a una major transparència en l’accés a dades energètiques.
Tot i els avenços positius, des d’una mirada crítica i ecosocial, considerem que aquest Reial decret era insuficient per fer front als reptes estructurals del sistema elèctric. La transició energètica no és una opció a llarg termini: és una responsabilitat urgent i cal valorar cada passa, especialment davant d’un sistema marcat per la seva inflexibilitat, opacitat, concentració de poder, gestió privatitzada i manca d’orientació al bé comú.
Un dels aspectes més destacables del Reial decret llei 7/2025 era la incorporació de l’emmagatzematge elèctric com a peça clau per garantir la flexibilitat i la resiliència del sistema. Aquesta mesura respon a les exigències de la directiva europea sobre les renovables, que demanava la seva transposició com a element imprescindible per facilitar la integració d’aquestes energies en el mix energètic.
També cal valorar positivament la creació de la figura del gestor de l’autoconsum, que podria jugar un paper fonamental en la dinamització de models col·lectius i descentralitzats de producció d’energia. En aquesta línia, l’ampliació del radi de connexió per a l’autoconsum compartit fins a 5 km obria noves possibilitats per a comunitats energètiques i iniciatives ciutadanes, que fins ara estaven força limitades territorialment, especialment en entorns rurals.
Ara bé, aquests avenços puntuals contrasten amb una realitat persistent: els projectes de petita i mitjana escala —especialment els d’iniciativa comunitària, local o pública— continuen enfrontant-se a greus barreres reguladores per accedir a la xarxa elèctrica. Aquest accés, clau per a la democratització del sistema energètic, encara és un dels principals colls d’ampolla per al desplegament efectiu d’un model distribuït i just.
El decret no establia mecanismes de reserva de capacitat per a aquest tipus de projectes, tal com recomana la directiva europea, ni tampoc penalitzava pràctiques especulatives amb la capacitat disponible. Per tant, aquestes mancances afavorien, un cop més, les grans empreses i els macroprojectes, reforçant un model de generació centralitzada i concentrada que va en contra dels principis de diversificació i sobirania energètica.
Cal destacar, en aquest sentit, la carta conjunta enviada per actors com l’Asociación Empresarial Eólica (AEE), AEGE, Aelec, APPA Renovables i UNEF —amb una forta presència de les grans elèctriques—, que instavar tots els grups parlamentaris a donar suport al decret. Argumentaven que rebutjar-lo podria comportar greus conseqüències: una exposició més gran a la crisi de subministrament, pèrdua de competitivitat i paralització d’inversions.
El rebuig al decret no pot llegir-se simplement com una aposta per una millor transició energètica. Ha estat condicionat per interessos polítics, estratègies de posicionament i dinàmiques partidistes. De la mateixa manera, el suport al decret no respon només a la voluntat d’avançar cap a un model més sostenible, sinó que també està fortament influït per interessos econòmics centrats en la competitivitat, la captació d’inversions i l’agilitat administrativa —interessos que sovint beneficien els grans operadors del sector. Tant entre els que hi van votar a favor com entre els que s’hi van oposar hi podem trobar actors amb un interès genuí per una transició energètica democràtica, que oscil·la entre la urgència —a vegades possibilista— i la demanda de prioritzar canvis profunds en el sistema.
En definitiva, la crisi energètica que vivim no es resoldrà a cop de decret, ni amb solucions tècniques desconnectades de la realitat social i territorial del país. Sense la implicació activa de la ciutadania, les institucions locals i els actors socials, cap transició serà justa ni efectiva. El Reial decret llei 7/2025, tot i incorporar alguns avenços puntuals, no representava un canvi de rumb estructural ni un pas decidit cap a la sobirania energètica. La seva proposta mantenia intactes les dinàmiques de concentració de poder, afavorint els grans operadors i excloent els projectes petits, comunitaris o públics de l’accés real i equitatiu a la xarxa.
El sistema energètic necessita una reforma profunda que posi al centre la justícia ambiental, la democratització de la governança, la participació ciutadana vinculant i la gestió pública i transparent dels recursos. Cal superar el paradigma de mercat que ha demostrat la seva ineficiència i vulnerabilitat, i construir un nou model energètic basat en el bé comú, que doni resposta als límits ecològics i garanteixi drets, equitat territorial i autonomia local. Sense aquests elements, qualsevol intent de reforma serà insuficient, i la ciutadania continuarà sent espectadora d’un sistema que no governa ni controla.